dijous, 11 de juny de 2009

125 Anys Escola de la Dona


El curs s'ha tancat amb una celebració molt emotiva.

dijous, 14 de maig de 2009

Comentari

Acabo de resseguir amb calma el blog general de la classe fins que m’he topat amb la benvinguda de l’Oriol i la Dolors en la qual ens desitjaven que el curs fos ben profitós i ens avançaven els objectius de la assignatura.

De la mateixa manera que l’Hedera Helix de Pere Calders, el nostre blog ha crescut amb una celeritat inusitada però, ben nodrit i ben dreçat des del inici, no ens ha serrat les dents ans al contrari ens ha empès a compartir vivències, aficions, habilitats i anhels. Al nostre blog, hi ha cabut la Història amb majúscula i també les petites històries quotidianes en què moltes vegades els objectes, des d’agulles de cap de colors a tasses de cafè, han esdevingut protagonistes.

Ja hem arribat a la Zona Vídeo i el viatge és a punt d’acabar. Com en tots els bons viatges, el més bonic ha estat el camí.

dimarts, 12 de maig de 2009

dilluns, 11 de maig de 2009

SENSACIONS I SENTIMENTS


La passejada pel barri del carrer dels Petons va estar tant ben documentada que em sembla superflu escriure res més sobre l’itinerari recorregut. Voldria però esmentar el meu itinerari emocional amb un cúmul de sentiments i sensacions algunes de les quals m’agradaria compartir: impaciència, en veure que el metro no arriba. Alegria, en retrobar companyes de cursos anteriors i conèixer personalment les altres blocaires del matí. Sorpresa, en descobrir les boniques ornamentacions del passatge Bacardi. Alleugeriment, en comprovar que encara queden algunes botigues antigues a Barcelona. Angoixa, a la Baixada de la Llibreteria i al carrer Bòria, en reviure el pas dels condemnats. Emoció, en trepitjar els carrers per on es movien el Miguel i els seus amics. Curiositat, en veure els establiments exòtics del barri. Tendresa, envers la Marieta de l’ull viu. Ràbia, en recordar les injustícies i crueltats perpetrades a l’Esplanada. Irrealitat, mentre mirava els núvols roses i les cúpules grises des del vell terrat amb colomar. Satisfacció davant una taula ben parada. Plaer en mossegar, afamada, una deliciosa croqueta. Joia a l’hora dels brindis. Gravidesa a les cames de camí cap a casa.

dimarts, 28 d’abril de 2009

ENCENGUEM LA MAR


“Un mar d’espelmes va inundar el Barri de la Ribera” – Diari Avui, 27.4.2009

Diumenge a la nit varem decidir assistir a l’acció projectada pel pintor barceloní Muma Soler als voltants de Santa Maria del Mar per curiositat i ens varem trobar davant d’un espectacle insòlit, excepcional. Quan varem entrar al carrer de Flassaders, a les nou en punt, el Barri de la Ribera es va quedar a les fosques i de cop varem desembocar a la plaça de Jaume Sabartés convertida en un marejol de flames titil·lants sota la pluja. L’Arc de Sant Vicenç i el carrer Montcada, ribetejats per fileres de punts de llum, ens van conduir cap el miratge del passeig del Born solcat per petites ones de foc. L’aspecte que oferia el Fossar de les Moreres és difícil de descriure: havia esdevingut una catifa lluminosa, un mar encès contemplat per una gernació en silenci que a poc a poc anava tancant els paraigües per no destorbar a ningú la visió d’aquell espectacle extraordinari. La gran festa de les flames va continuar a la plaça de Santa Maria del Mar i al carrer del Rec que eren un no parar de pampallugues onejants. L’artista, amb la màgia de la seva imaginació, havia creat un paisatge efímer sorprenent per provocar emocions perdurables.

Magda Simón – M. Carme Juan

dimecres, 15 d’abril de 2009

Frases que m'agraden


"No oblidis patrò que la riquesa és com la sal. Només serveix per a condimentar".

Mia Couto a "Terra sonàmbula"

dilluns, 13 d’abril de 2009

Sento el ressò...


La Farida

Jo badant davant d’aquell anunci, encantada amb el rierol i els prats verds, i ni he sentit l’arribada del metro, una mica més i es tanquen les portes! Millor que m’assegui. Mentre mirava la foto he sentit una vegada més el ressò de les aigües del Matimati que m’acompanyava a totes hores. Com enyoro la seva remor plàcida que posava música a tot el que jo feia. A l’època de les pluges el riu creixia molt i llavors el soroll era eixordador. Tothom se n’allunyava amb recel per por de les inundacions però jo estava ben tranquil·la perquè pensava que un amic no es pot tornar dolent de cop i volta. Ara compte que no em passi de parada. Uf, no sé per què sempre hi ha d’haver algú que se’m quedi mirant. Apa, avui tindré temps de dinar abans de posar-me a la feina. Dos minuts de microones i només caldran deu minuts més per menjar-m’ho tot. Que bonics que eren aquells dinars al poblat, amb la iaia, els tiets, les germanes i els cosins asseguts a terra al voltant de la cassola fumejant!


El Rachid


Entra al metro amb el paraigües encara regalimant. Es mira amb desolació les sabates xopes i el cercle fosc que va pujant pels camalls dels pantalons. Pluja, pluja i més pluja. Mira la noia, senegalesa o camerunesa, que s’acaba d’aixecar i pensa que deu estar tant farta de l’hivern de Barcelona com ho està ell. Per aguantar-ho ha de tancar els ulls i submergir-se en la tebior del vent que escombra les terres ocres del seu país. No li van malament les coses, aquí. Si aconseguís acostumar-se a la pluja li agradaria quedar-s’hi.

dilluns, 30 de març de 2009

Secrets

Van pujar a l’autocar davant meu. Mentre buscava el meu seient, que era just a la mateixa filera, a l’altra banda del passadís, vaig pensar que devien tenir, si fa o no fa, l’edat de la meva mare. Ens esperava un viatge llarg i pesat, sense ni l’al·licient del paisatge que quasi no es distingia en aquell matí plujós. Em vaig posar a llegir la novel·la que duia a la bossa. De tant en tant m’arribaven retalls de conversa de les meves veïnes dels quals vaig deduir que no feia massa que es coneixien perquè s’estaven posant al corrent de les seves preferències en cinema, teatre, llibres, etc. Em va sorprendre que tinguessin gustos bastants semblants als meus. Tant de bo pogués compartir aficions amb la meva mare. Després em va semblar que parlaven de temes de família i em vaig concentrar en el meu llibre. Vaig parar de nou l’orella quan una d’elles va dir que li volia explicar una història que acostumava a mantenir en secret perquè... En aquell moment el xofer va engegar la radio i la música em va tapar les veus. Al cap d’una bona estona les vaig mirar de reüll i em vaig adonar que la seva expressió havia canviat i que probablement la confidència havia fet que les companyes esdevinguessin amigues.

diumenge, 29 de març de 2009

Frases que m'agraden





Hi ha gent que està de tornada sense haver-hi anat. Joan Brossa

divendres, 20 de març de 2009

Passejada per Gràcia

És un migdia assolellat. Obro el balcó i m’arriba el terrabastall d’una barrina. Surto de casa i uns metres més enllà faig de funàmbula pel carrer de Santa Rosa aixecat per obres, amb el rerefons de les converses multilingües dels paletes. Giro pel carrer Mateu i alço els ulls cap a l’edifici on va viure en Jesús Moncada. Una cadernera fa refilets aviat ofegats per l’estrèpit d’una moto que baixa desbocada pel Torrent de l’Olla.

Ensumo una olor de sofregit ben fet que s’escola d’un pis del carrer Topazi abans d’arribar a la plaça del Diamant. Grupets de joves prenen cafè a la terrassa d’un bar mentre a un banc pròxim unes àvies comenten què faran per dinar. M’apropo al monument de la Colometa però, per més que m’esforço, em sembla horrorós. Una mare fa fotos del seu nen assegut al tobogan del parc infantil. Passo per davant de l’entrada de l’antic refugi antiaeri i segueixo direcció Verdi.

M’adono una vegada més de l’ambient especial que s’ha anat creant al voltant dels Cinemes Verdi. Botigues tradicionals conviuen amb establiments de moda de joves dissenyadors, i restaurants japonesos, palestins i libanesos obren les portes en front de bars de tapes o restaurants de cuina tradicional. El carrer em condueix fins a la plaça de la Revolució de Setembre de 1868. Guaito al terra per trobar-hi les lletres que formen la paraula “revolució”, pertorbada pel soroll d’un aparell de soldadura elèctrica. Els arbres de la plaça ja han rebrotat i els tarongers del carrer Ramón i Cajal encara conserven les taronges.

Pujo per Torrijos que s’acaba amb la perspectiva de l’església de Sant Josep. M’aturo un moment per prendre notes davant de la botiga Afroshop tot escoltant el diàleg en una llengua gutural dels dos africans que la porten. Un d’ells m’observa i sol·lícit em dóna una targeta de l’establiment. Després de fer un cop d’ull a la cartellera dels Verdi Park, em trobo a la plaça de la Virreina i veig que la petita estàtua duu entre els braços un pom de flors fresques. Les cotorres s’empaiten d’arbre en arbre fent un gran xivarri.

Més endavant, la futura plaça de les Dones del 36 acaba d’estrenar paviment i ja acull uns quants arbres. Em creuo amb uns turistes que sens dubte van a admirar la propera Casa Vicenç. A la cantonada del meu carrer les olors de la fleca i de la tenda de llegums cuits em fan venir gana. Torno a ser a casa i el rebombori de la barrina continua. Tanco el balcó i es fa el silenci.

dilluns, 16 de març de 2009

El carrer dels Petons - Capítol VII

Delators


Tafurs i lladres,

bocs envejosos,

expresidiaris,

ganduls i bugres,

covards, tramposos,

vils mercenaris

ignominiosos.

Trepa corrupta,

púrria immunda,

escòria acre,

munió indigna,

grop menyspreable,

xarxa d’esbirros

abominable.

Us maleeixo.

dilluns, 9 de març de 2009

Raons de poemes


Ets inestable
haikú, va dir la tanka.
No, jo sóc àgil
i sense esforços volo,
els peus et pesen massa.
Dodecasíl·lab
el sonet els mirava
amb altivesa.

diumenge, 8 de març de 2009

Escola de la Dona (125 anys)

La gènesi darwiniana d’uns blocs

(cursos 2007/08-2008/2009)

Al principi va ser el caos. Els conceptes de xarxa, servidor, correu, finestra, carpeta, http i www giraven en espiral confosos dins una nebulosa de tenebres.

Lentament es féu la llum i els significats de Mozilla Firefox, Internet Explorer, Gmail, maximitzar i minimitzar esdevingueren nítids.

Procedent de la constel·lació d’Oriol aparegué pel ciberespai el continent Blogger, esfereïdor sota un brogit còsmic del que només sobresortien uns sons semblants a ais i uis.

Del continent nasqueren amb dolors uns nous espais virtuals de molts colors, anomenats blocs personals, la buidor dels quals era espantosa i atractiva alhora.

Sobre els camps dels blocs començaren a sorgir breus apunts i petites reflexions. Després arribaren imatges fugisseres que, com els estels del firmament, eren difícils de capturar.

Els escrits anaren evolucionant fins a convertir-se en contes, descripcions, resums, ressenyes històriques, haikús, tankas i poemes complexos que, nodrits per tota mena d’estratègies vinyolianes, reforçaren la seva estructura i guanyaren agilitat, funcionalitat i bellesa. Les imatges es multiplicaren i il·luminaren els textos. Algunes, corprenedores o impactants, s’emanciparen i prengueren protagonisme i moviment.

A l’Edèn virtual no hi creix l’arbre del coneixement del bé i del mal ans hi creixen alzines, magraners, pins, mimoses, lilàs, ginjolers, i pruneres que vigilen l’arribada de la lluna encara envermellides pels rajos de crepuscles rutilants mentre el vent hi escampa la flaire d’espígols, glicines i flors boscanes.

dimecres, 25 de febrer de 2009

Escola de la Dona

Dins el vestíbul
t'acull un tro de reina,
ets benvinguda
a un món ple de saviesa.
Ous i farina,
les mans es fan més útils.
Roba i tisores,
els dits es fan més ràpids.
Pinzells i llapis,
els ulls es fan més hàbils.
Ritmes i notes,
l'oïda es fa més dòcil.
Mots i sintaxi,
la ment es fa més àgil.
Companyonia,
la vida es fa més fàcil.

dimarts, 24 de febrer de 2009

El General Cabrera

Ramon Cabrera i Grinyo (Tortosa 1806 - Wentworth 1877). Cap militar carlí, el 1835 dirigí les forces carlines d'Aragó i del País Valencià i donà un gran impuls a la guerra. L'execució de la seva mare, a la Suda de Tortosa (1836), en acte de represàlia, contribuí a endurir encara més la guerra al Maestrat. El 1838 organitzà un petit estat amb capital a Morella però després del conveni de Bergara (1840) es retirà a França, fet que clogué la primera guerra Carlina o Guerra dels Set Anys. El 1848 entrà de nou al Principat i organitzà un exèrcit de deu mil homes per lluitar en la segona guerra Carlina o dels Matiners. Refugiat a França i més tard a Anglaterra s'anà acostant a conviccions liberals: condemnà la guerra civil i refusà d'encapçalar un tercer aixecament carlí. L'any 1875 reconegué com a rei legítim Alfons XII.

(Resum publicat al bloc de Camí de Sirga i rescatat per la Raimunda Pàmpols)

dilluns, 23 de febrer de 2009

Ultramort

Passava les tardes mirant el rellotge perquè no em passés l’hora de l’inici del capvespre. Finalment sortia al pati i em preparava per assistir a l’esplendor de la capvesprada des del turonet allargassat d’Ultramort. Havia d’anar girant perquè l’espectacle que se m’oferia era circular. Davant la masia, els bancals verds i humits dels sembrats s’anaven tenyint de rosa; trossos enllà, la filera doble d’arbres que situava el riu Ter començava a enfosquir-se. Un quart de giravolta i veia com s’envermellia la serralada del Canigó, encara entelada per la calitja de l’estiu. Un altre pas escairat em permetia contemplar els amples prats esquitxats per la repetició de petites aglomeracions de cases amb el campanar ben dret al mig que es perdien fins a topar amb la dolça sina del Montgrí, negra sobre fons daurat. L’últim moviment del ritual era el més esperat perquè els ulls se m’endinsaven a la badia de Pals, on la mar grisa i lluent sostenia les illes Medes. Llavors aixecava el cap per observar amb avidesa tots els colors del cel. No recordo quanta estona em quedava fora, acompanyada pel xivarri dels ocells que cercaven el seu recer. Els grocs, els violetes, els coures i els porpres s’anaven obscurint fins que el sol acabava el seu periple, els ocells callaven de cop, i jo tornava a sentir l’esgarrifança -¿d’emoció, de fred?- i entrava a la casa abraçant-me.

dijous, 12 de febrer de 2009

L'horror




Van ser enganyats
i deportats.
Van patir sols
fam, fred i set,
terroritzats,
vilipendiats,
anihilats
per l'horror nazi.

dilluns, 9 de febrer de 2009

Estratègia de "Fantasma" d'Àngel Burgas


Hola, sóc la Teresa Villanueva. Acabo d’entrar a treballar al Laboratori i m’han dit que porti l’informe mensual a aquest despatx. Benvinguda, Teresa, i moltes gràcies, li vaig contestar tot pensant que el meu pare es deia Villanueva de segon cognom. Un dia varem coincidir a l’entrada del metro de Sagrera i després varem agafar el costum d’esperar-nos per fer el trajecte fins a Diagonal plegades. El pont de Sant Josep el passaré al meu poble, em va comentar un dia. De quin poble ets?, li vaig demanar. És un poblet de la província de Castelló, ningú el coneix, va afegir. Com es diu, vaig seguir preguntant de sobte interessada. Està al costat del riu Mijares, va precisar. Però em pots dir el nom, vaig insistir. Es diu Cirat, va confirmar la Teresa. Però si el meu pare hi va nàixer i hi va viure fins que va venir a treballar a Barcelona al setze anys, vaig exclamar. Llavors el deus conèixer, va demanar sorpresa. No hi he estat mai, vaig confessar-li, el meu pare no hi volia tornar perquè deia que en tenia mals records i, des que va morir, el meu germà i jo tenim ganes d’anar-hi però no trobem mai el moment. Després de moltes altres preguntes varem deduir que no ens unia cap parentiu però la Setmana Santa següent varem conèixer finalment la terra del nostre pare guiats per la Teresa i la seva família.

dilluns, 2 de febrer de 2009

El col·leccionista

Quan va rebre el seu primer diploma, l’Eliseu es va sentir molt orgullós, els seus pares li van fer emmarcar i el van penjar a la seva cambra d’infant. Llavors, embadalit, va decidir que l’objectiu de la seva vida seria aconseguir diplomes. Va fer els estudis tècnics per parts: primer el peritatge, després la llicenciatura, més endavant totes les especialitzacions possibles i finalment el doctorat, perquè d’aquesta manera els diplomes es multiplicaven. El temps de lleure el dedicava a assistir a tota mena de simposis, conferències, taules rodones, cursets, trobades i aplecs durant els quals frisava perquè arribés el moment de rebre’n el certificat de capacitació o d’assistència. Les mudances de casa sovintejaven, sempre a la recerca de més metres quadrats de paret. A la feina ningú va entendre que un professional tant ben preparat s’acollís voluntàriament a la primera reestructuració pactada. El dia del comiat va experimentar un garbuix de sentiments, el va decebre que la Direcció de l’empresa li oferís la consueta placa d’argent amb voravius rinxolats i no hagués tingut el detall de regalar-li un pergamí il·luminat a mà però, mentre abraçava tothom, se li escapava el riure només de pensar en els diplomes que podria acumular amb tantes hores lliures com tindria.


diumenge, 25 de gener de 2009

Poemes que salvaria

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés
d'aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.

Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me'n quedés
en el no-meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,
per un de sol, pro que besés
i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés:
com una almoina que se'm fes.

Josep Palau i Fabre

Blat de moro (esquema de Coratgia de Caterina Albert)

Hi ha plantes que m’emocionen; i no són els lliris esvelts, ni els rosers aplicats ni les margarides lluminoses. No, l’objecte de la meva tendresa no crida l’atenció, has de descobrir-lo. Es tracta de les herbes de tota mena que arrelen solitàries entre l’asfalt o el paviment dels carrers de la ciutat. És ben cert que a les Rambles m’admiro davant de tantes varietats de flors aconseguides pels jardiners, les plantacions de fruiters fan goig de veure i no cal parlar dels boscos i dels camps amb tots els matisos del verd però, quina llavor hi ha més potent que la que aconsegueix trencar l’asfalt o el ciment que uneix les llambordes? Aneu a la cruïlla de l’Avinguda Meridiana amb Felip II i allà, molt a prop de la benzinera, trobareu un plançó de blat de moro fresc, lluent, amb el seu projecte de panolla. Jo el visito sovint perquè per a mi representa la força i la bellesa de la vida.

divendres, 16 de gener de 2009

La vella alzina




Guardes les fulles
dures, fosques, grisenques,

d'un any per l'altre.


Ets, vella alzina,
en boscúries baixes
sopluig d'ovelles.



Sempre he sigut una urbanita convençuda però davant d'aquesta imatge la meva fe comença a trontollar...

dimarts, 13 de gener de 2009

Núvols

- ¿Com vols que no estigui als núvols? Amb el panorama que veig de la finestra estant, no t’estranyi que m’hi passi el dia, contemplant-los. Els cels blaus, rutilants dels dies clars prou que són bonics però hi trobo a faltar algun punt de referència... En canvi, quan hi ha núvols no m’avorreixo mai. Si em desperto a l’alba em captiva veure com els rajos de sol lluiten per fer-se pas a través de núvols prims, estirats, encara roses d’aurora. Mentre dino, uns dies contemplo el lent moviment de masses de cotó que competeixen amb el sol en brillantor i d’altres descobreixo uns vels transparents, tènues, que no arriben a tapar-lo. A les tardes de tempesta, haig de deixar de llegir per vigilar l’arribada de nuvolades de voravius blancs i cossos negres, panxuts, prenyats d’aigua. Quants crepuscles he vist embadalida, animats per núvols de color vermell, taronja, granat, malva o sèpia com una foto antiga. I a la nit, quantes hores he deixat de dormir guaitant els núvols que embolcallen la lluna o que s’esqueixen per la força del llamp... T’ho asseguro, el dia que aconsegueixi sortir d’aquesta cambra d’hospital, trobaré a faltar els meus núvols.

dimecres, 7 de gener de 2009

Els tres reis de Josep Pla




Els tres Reis Màgics,

astròlegs doctes, savis,
bella llegenda,
cada any ens ofereixen
felicitat tangible.

dissabte, 3 de gener de 2009

Lluna de gener de Josep Pla



En aquest text sembla com si Josep Pla, d'entrada, volgués amagar la profunda emoció que li produeix la lluna. Devia ser un home tan i tan sensible i emotiu que, sovint, es revestia d'un posat d'escepticisme, com d'una cuirassa d'indiferència.

M Dolors Vinyoles

D'hivern la lluna
és de l'any la més clara.
Esdevé somni
lúcid, viu, el paisatge
silenciós, patètic.