En aquest text sembla com si Josep Pla, d'entrada, volgués amagar la profunda emoció que li produeix la lluna. Devia ser un home tan i tan sensible i emotiu que, sovint, es revestia d'un posat d'escepticisme, com d'una cuirassa d'indiferència.
D'hivern la lluna
és de l'any la més clara.
Esdevé somni
lúcid, viu, el paisatge
silenciós, patètic.
1 comentari:
Carme, m'ha agradat moltíssim l'escrit i la il·lustració. Has posat el llistó molt alt!
Publica un comentari a l'entrada