Jo vinc d'un silenci (Poemes que salvaria)

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.

Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.

Jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.

Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
jo vinc d'un silenci
que la gent romprà,
jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant.

Raimon
1975

Darrera el vidre (Poema que salvaria)

Darrera el vidre veig
com de sobte s'imposa
el gotejar incessant
de la pluja damunt
les rajoles vermelles
de la terrassa immersa
en un silenci gris.

També cessa de sobte
el torturat repàs
mental de tot allò
que crec tenir pendent
i que vol ser ordenat
dintre meu amb aquest
sentiment prou sabut
d'un deure no buscat.

Tot ho deixa en suspens
el lleu so de la pluja
que va caient damunt
les rajoles vermelles
de la terrassa immersa
en un silenci gris.

Feliu Formosa
2001

Resum de Les senyoretes del mar

Uns nois estaven pescant una tarda des d'una roca i van decidir fer una dormida tot esperant la llum de la lluna.

Quan era ben fosc van sortir del mar unes petites fades, muntades sobre llagostins i crancs, que es van anar enfilant pels cossos dels dorments i a cau d'orella els van explicar les meravelles del mar i de la navegació.

Sense saber-ho els vailets tenien ja dins seu l'afició a la vida marinera i no podrien ser mai més feliços lluny del mar.

Les senyoretes del mar de Joaquim Ruyra

La nit s'acosta.
Guspirejants estrelles
la lluna esperen.
Fumeres moradenques
al cel s'esmorteeixen.

Petites fades,
brillants d'escates, riuen
enjogassades.
Als pescadors mormolen
paraules enciseres.

Conte de dos companys

En Mateu i el Sr. Piera no podien ser més diferents però coincidien en tres coses: vivien al mateix barri, havien nascut el mateix dia i treballaven a la mateixa fàbrica, l’un com a jardiner i l’altre fent inventaris. El divendres havien agafat el costum de tornar junts cap a casa, el Sr. Piera carretejant una feixuga cartera de pell i en Mateu balancejant una bossa amb la roba de feina bruta. S’acomiadaven davant de la Sagrada Família i el Sr. Piera entrava a un bell edifici una mica escrostonat, del qual no sortiria fins dilluns al matí, mentre en Mateu s’encaminava cap al seu piset amb geranis a la galeria i la mixeta al balancí.

El temple va anar guanyant torres i visitants i un divendres van fer el camí per darrera vegada, el Sr. Piera amb el cap cot i la cartera buida i en Mateu amb el cap als núvols i les mans a les butxaques.

El jardiner, abans de deixar la fàbrica, havia acaronat els troncs dels desmais, de les palmeres i de les acàcies un per un i havia donat una última lambregada a la gespa que feia goig de veure mentre que el Sr. Piera havia amollat la seva amargor al responsable de personal amb paraules que mai abans havia gosat pronunciar.

L’encaixada dels dos homes va ser forta i llarga. En Mateu va preguntar de sobte:

-Vol venir dilluns a veure els meus geranis?

El Sr. Piera, sorprès, va balbucejar:

-Si no l’incomoda... Jo també podria ensenyar-li algun dia totes les meves col·leccions...

Conte del vell tramviaire

Boira arraulida
a carrers solitaris
quasi esborrava
figures fugisseres,
siluetes de cases.

Del vell tramvia
les fustes repintades.
Del tramviaire
l'esquena doblegada.
Fatigats engranatges.

Depressa corre
l'ànima feta estelles
de l'Atanasi
buscant una sortida
a la via tancada.

L'extinció de l'àliga del bec ample

Els occidentals han pres consciència de la necessitat de protegir les espècies vegetals i animals amenaçades mentre assisteixen impertèrrits a la desaparició de llengües a països on es considera que tot idioma que no sigui l’oficial causa problemes. Ben al contrari, es pot considerar que la desaparició d’una llengua és una verdadera desgràcia perquè priva a un grup humà determinat de la seva eina per comprendre el món.

Ara fa cent deu anys es va extingir el dàlmata veglioto que es parlava a l’illa de Krk. Uns filòlegs conscienciats es van apressar a conviure amb l’únic croata que el coneixia quan van saber que estava malalt de gravetat. Tuone Udaina recordava la parla dels seus pares i els dialectòlegs van recollir les seves paraules fins al final de tal manera que van poder certificar la mort de l’home i la de la llengua dàlmata.

Tots els països tenen polítiques lingüístiques, alabades o detractades, però és notori que la diferència entre els mal anomenats dialectes i les llengües és únicament una qüestió de poder polític.

L'EMPELT de Maria Àngels Anglada

Resum de la tercera part

El filòleg holandès decidí fer el viatge en cotxe, cosa que li permeté travessar una bona part de Catalunya. Mentre gaudia del paisatge de camps conreats es va adonar de la pobresa dels pobles a causa de la dictadura. Quan s’acostava al seu destí va ser interceptat per uns patrullers que el van deixar inconscient.

Es va despertar a una masia envoltat de gent amiga que, en català, li demanaren reiteradament perdó pel segrest, necessari per conservar el secret del seu amagatall. La colònia de resistents lluitava per salvar la llengua amb l’ajut dels lingüistes estrangers que ell creia desapareguts els quals no solament oferien la seva erudició sinó que havien esdevingut pares de fills catalans. De la mà de l’Alícia, va conèixer els indrets de la masia on treballaven i produïen tot el necessari per viure i, enamorat de la tasca i de la noia, va decidir unir-se al grup.

Al cap d’un temps, l’Ernst i l’Alícia estan doblement esperançats, pel canvi polític que s’albira i pel proper naixement del seu fill.

L'EMPELT

Coberts de terra,
darrers sons d'una llengua,
ara silenci.

Claror de plata
entre les oliveres
l'aire portava.

Corbera d'Ebre
pels voltors esglaiada
de nou contempla
la lluita aferrissada
per salvar les paraules.

ZERAFINA

No zé dir que no...

Experiència a una primera feina

La mama està contenta que treballi a aquesta Companyia perquè li fan rebaixa a la factura de la llum però jo no m'hi sento gaire bé... Els homes del meu departament són molt estranys, n'hi ha un amb un bigotet ridícul que porta sempre una camisa blau fosc, un altre en porta una de morada i es lliga un cordó groc en lloc de corbata i hi ha un pesat que sempre està explicant històries de quan era "legionario". Encara n'hi ha un altre bastant simpàtic que no para de beure glopets d'una botella que guarda a l'últim calaix de la taula. A la meva companya li agrada anar molt escotada i tots li expliquen acudits que jo no entenc. Una vegada que es va refredar, no em vaig moure de la cadira en tot el sant dia per acabar la feina, així quan tornés es trobaria la taula neta. L'endemà el cap del departament em va renyar i em va dir que no treballés tant, que els de dalt pensarien que amb una sola noia n'hi havia prou i qui aniria al carrer seria jo perquè era la més nova. No ho vaig entendre però com el senyor Ibáñez era molt savi -es passava el dia tancat al seu despatx escrivient obres de teatre- li vaig fer cas.