dimarts, 13 de gener de 2009

Núvols

- ¿Com vols que no estigui als núvols? Amb el panorama que veig de la finestra estant, no t’estranyi que m’hi passi el dia, contemplant-los. Els cels blaus, rutilants dels dies clars prou que són bonics però hi trobo a faltar algun punt de referència... En canvi, quan hi ha núvols no m’avorreixo mai. Si em desperto a l’alba em captiva veure com els rajos de sol lluiten per fer-se pas a través de núvols prims, estirats, encara roses d’aurora. Mentre dino, uns dies contemplo el lent moviment de masses de cotó que competeixen amb el sol en brillantor i d’altres descobreixo uns vels transparents, tènues, que no arriben a tapar-lo. A les tardes de tempesta, haig de deixar de llegir per vigilar l’arribada de nuvolades de voravius blancs i cossos negres, panxuts, prenyats d’aigua. Quants crepuscles he vist embadalida, animats per núvols de color vermell, taronja, granat, malva o sèpia com una foto antiga. I a la nit, quantes hores he deixat de dormir guaitant els núvols que embolcallen la lluna o que s’esqueixen per la força del llamp... T’ho asseguro, el dia que aconsegueixi sortir d’aquesta cambra d’hospital, trobaré a faltar els meus núvols.

4 comentaris:

Raimunda ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Raimunda ha dit...

Carme, la descripció que fas dels núvols ,reflecteix tot un estat d'ànim,al final dius que és el paisatge del cel que veus des d'una finestra, de l'hospital i m'ha recordat les vegades que jo m'he trobat en aquesta situació, i aquesta visióha estat l'atenuant de les meves angoixes. És un escrit magnífic!

Madamfransuà - Francina Gili ha dit...

M. Carme, m'ha encantat el teu escrit i la il·lustració. Et felicito. Una abraçada.

Sarroca ha dit...

Que bonica és aquesta pintura de Magritte i com lliga amb les sensacions que has descrit en el text.
Maribel