dijous, 11 de juny del 2009

125 Anys Escola de la Dona


El curs s'ha tancat amb una celebració molt emotiva.

dijous, 14 de maig del 2009

Comentari

Acabo de resseguir amb calma el blog general de la classe fins que m’he topat amb la benvinguda de l’Oriol i la Dolors en la qual ens desitjaven que el curs fos ben profitós i ens avançaven els objectius de la assignatura.

De la mateixa manera que l’Hedera Helix de Pere Calders, el nostre blog ha crescut amb una celeritat inusitada però, ben nodrit i ben dreçat des del inici, no ens ha serrat les dents ans al contrari ens ha empès a compartir vivències, aficions, habilitats i anhels. Al nostre blog, hi ha cabut la Història amb majúscula i també les petites històries quotidianes en què moltes vegades els objectes, des d’agulles de cap de colors a tasses de cafè, han esdevingut protagonistes.

Ja hem arribat a la Zona Vídeo i el viatge és a punt d’acabar. Com en tots els bons viatges, el més bonic ha estat el camí.

dimarts, 12 de maig del 2009

dilluns, 11 de maig del 2009

SENSACIONS I SENTIMENTS


La passejada pel barri del carrer dels Petons va estar tant ben documentada que em sembla superflu escriure res més sobre l’itinerari recorregut. Voldria però esmentar el meu itinerari emocional amb un cúmul de sentiments i sensacions algunes de les quals m’agradaria compartir: impaciència, en veure que el metro no arriba. Alegria, en retrobar companyes de cursos anteriors i conèixer personalment les altres blocaires del matí. Sorpresa, en descobrir les boniques ornamentacions del passatge Bacardi. Alleugeriment, en comprovar que encara queden algunes botigues antigues a Barcelona. Angoixa, a la Baixada de la Llibreteria i al carrer Bòria, en reviure el pas dels condemnats. Emoció, en trepitjar els carrers per on es movien el Miguel i els seus amics. Curiositat, en veure els establiments exòtics del barri. Tendresa, envers la Marieta de l’ull viu. Ràbia, en recordar les injustícies i crueltats perpetrades a l’Esplanada. Irrealitat, mentre mirava els núvols roses i les cúpules grises des del vell terrat amb colomar. Satisfacció davant una taula ben parada. Plaer en mossegar, afamada, una deliciosa croqueta. Joia a l’hora dels brindis. Gravidesa a les cames de camí cap a casa.

dimarts, 28 d’abril del 2009

ENCENGUEM LA MAR


“Un mar d’espelmes va inundar el Barri de la Ribera” – Diari Avui, 27.4.2009

Diumenge a la nit varem decidir assistir a l’acció projectada pel pintor barceloní Muma Soler als voltants de Santa Maria del Mar per curiositat i ens varem trobar davant d’un espectacle insòlit, excepcional. Quan varem entrar al carrer de Flassaders, a les nou en punt, el Barri de la Ribera es va quedar a les fosques i de cop varem desembocar a la plaça de Jaume Sabartés convertida en un marejol de flames titil·lants sota la pluja. L’Arc de Sant Vicenç i el carrer Montcada, ribetejats per fileres de punts de llum, ens van conduir cap el miratge del passeig del Born solcat per petites ones de foc. L’aspecte que oferia el Fossar de les Moreres és difícil de descriure: havia esdevingut una catifa lluminosa, un mar encès contemplat per una gernació en silenci que a poc a poc anava tancant els paraigües per no destorbar a ningú la visió d’aquell espectacle extraordinari. La gran festa de les flames va continuar a la plaça de Santa Maria del Mar i al carrer del Rec que eren un no parar de pampallugues onejants. L’artista, amb la màgia de la seva imaginació, havia creat un paisatge efímer sorprenent per provocar emocions perdurables.

Magda Simón – M. Carme Juan

dimecres, 15 d’abril del 2009

Frases que m'agraden


"No oblidis patrò que la riquesa és com la sal. Només serveix per a condimentar".

Mia Couto a "Terra sonàmbula"

dilluns, 13 d’abril del 2009

Sento el ressò...


La Farida

Jo badant davant d’aquell anunci, encantada amb el rierol i els prats verds, i ni he sentit l’arribada del metro, una mica més i es tanquen les portes! Millor que m’assegui. Mentre mirava la foto he sentit una vegada més el ressò de les aigües del Matimati que m’acompanyava a totes hores. Com enyoro la seva remor plàcida que posava música a tot el que jo feia. A l’època de les pluges el riu creixia molt i llavors el soroll era eixordador. Tothom se n’allunyava amb recel per por de les inundacions però jo estava ben tranquil·la perquè pensava que un amic no es pot tornar dolent de cop i volta. Ara compte que no em passi de parada. Uf, no sé per què sempre hi ha d’haver algú que se’m quedi mirant. Apa, avui tindré temps de dinar abans de posar-me a la feina. Dos minuts de microones i només caldran deu minuts més per menjar-m’ho tot. Que bonics que eren aquells dinars al poblat, amb la iaia, els tiets, les germanes i els cosins asseguts a terra al voltant de la cassola fumejant!


El Rachid


Entra al metro amb el paraigües encara regalimant. Es mira amb desolació les sabates xopes i el cercle fosc que va pujant pels camalls dels pantalons. Pluja, pluja i més pluja. Mira la noia, senegalesa o camerunesa, que s’acaba d’aixecar i pensa que deu estar tant farta de l’hivern de Barcelona com ho està ell. Per aguantar-ho ha de tancar els ulls i submergir-se en la tebior del vent que escombra les terres ocres del seu país. No li van malament les coses, aquí. Si aconseguís acostumar-se a la pluja li agradaria quedar-s’hi.