dilluns, 30 de març de 2009

Secrets

Van pujar a l’autocar davant meu. Mentre buscava el meu seient, que era just a la mateixa filera, a l’altra banda del passadís, vaig pensar que devien tenir, si fa o no fa, l’edat de la meva mare. Ens esperava un viatge llarg i pesat, sense ni l’al·licient del paisatge que quasi no es distingia en aquell matí plujós. Em vaig posar a llegir la novel·la que duia a la bossa. De tant en tant m’arribaven retalls de conversa de les meves veïnes dels quals vaig deduir que no feia massa que es coneixien perquè s’estaven posant al corrent de les seves preferències en cinema, teatre, llibres, etc. Em va sorprendre que tinguessin gustos bastants semblants als meus. Tant de bo pogués compartir aficions amb la meva mare. Després em va semblar que parlaven de temes de família i em vaig concentrar en el meu llibre. Vaig parar de nou l’orella quan una d’elles va dir que li volia explicar una història que acostumava a mantenir en secret perquè... En aquell moment el xofer va engegar la radio i la música em va tapar les veus. Al cap d’una bona estona les vaig mirar de reüll i em vaig adonar que la seva expressió havia canviat i que probablement la confidència havia fet que les companyes esdevinguessin amigues.

diumenge, 29 de març de 2009

Frases que m'agraden





Hi ha gent que està de tornada sense haver-hi anat. Joan Brossa

divendres, 20 de març de 2009

Passejada per Gràcia

És un migdia assolellat. Obro el balcó i m’arriba el terrabastall d’una barrina. Surto de casa i uns metres més enllà faig de funàmbula pel carrer de Santa Rosa aixecat per obres, amb el rerefons de les converses multilingües dels paletes. Giro pel carrer Mateu i alço els ulls cap a l’edifici on va viure en Jesús Moncada. Una cadernera fa refilets aviat ofegats per l’estrèpit d’una moto que baixa desbocada pel Torrent de l’Olla.

Ensumo una olor de sofregit ben fet que s’escola d’un pis del carrer Topazi abans d’arribar a la plaça del Diamant. Grupets de joves prenen cafè a la terrassa d’un bar mentre a un banc pròxim unes àvies comenten què faran per dinar. M’apropo al monument de la Colometa però, per més que m’esforço, em sembla horrorós. Una mare fa fotos del seu nen assegut al tobogan del parc infantil. Passo per davant de l’entrada de l’antic refugi antiaeri i segueixo direcció Verdi.

M’adono una vegada més de l’ambient especial que s’ha anat creant al voltant dels Cinemes Verdi. Botigues tradicionals conviuen amb establiments de moda de joves dissenyadors, i restaurants japonesos, palestins i libanesos obren les portes en front de bars de tapes o restaurants de cuina tradicional. El carrer em condueix fins a la plaça de la Revolució de Setembre de 1868. Guaito al terra per trobar-hi les lletres que formen la paraula “revolució”, pertorbada pel soroll d’un aparell de soldadura elèctrica. Els arbres de la plaça ja han rebrotat i els tarongers del carrer Ramón i Cajal encara conserven les taronges.

Pujo per Torrijos que s’acaba amb la perspectiva de l’església de Sant Josep. M’aturo un moment per prendre notes davant de la botiga Afroshop tot escoltant el diàleg en una llengua gutural dels dos africans que la porten. Un d’ells m’observa i sol·lícit em dóna una targeta de l’establiment. Després de fer un cop d’ull a la cartellera dels Verdi Park, em trobo a la plaça de la Virreina i veig que la petita estàtua duu entre els braços un pom de flors fresques. Les cotorres s’empaiten d’arbre en arbre fent un gran xivarri.

Més endavant, la futura plaça de les Dones del 36 acaba d’estrenar paviment i ja acull uns quants arbres. Em creuo amb uns turistes que sens dubte van a admirar la propera Casa Vicenç. A la cantonada del meu carrer les olors de la fleca i de la tenda de llegums cuits em fan venir gana. Torno a ser a casa i el rebombori de la barrina continua. Tanco el balcó i es fa el silenci.

dilluns, 16 de març de 2009

El carrer dels Petons - Capítol VII

Delators


Tafurs i lladres,

bocs envejosos,

expresidiaris,

ganduls i bugres,

covards, tramposos,

vils mercenaris

ignominiosos.

Trepa corrupta,

púrria immunda,

escòria acre,

munió indigna,

grop menyspreable,

xarxa d’esbirros

abominable.

Us maleeixo.

dilluns, 9 de març de 2009

Raons de poemes


Ets inestable
haikú, va dir la tanka.
No, jo sóc àgil
i sense esforços volo,
els peus et pesen massa.
Dodecasíl·lab
el sonet els mirava
amb altivesa.

diumenge, 8 de març de 2009

Escola de la Dona (125 anys)

La gènesi darwiniana d’uns blocs

(cursos 2007/08-2008/2009)

Al principi va ser el caos. Els conceptes de xarxa, servidor, correu, finestra, carpeta, http i www giraven en espiral confosos dins una nebulosa de tenebres.

Lentament es féu la llum i els significats de Mozilla Firefox, Internet Explorer, Gmail, maximitzar i minimitzar esdevingueren nítids.

Procedent de la constel·lació d’Oriol aparegué pel ciberespai el continent Blogger, esfereïdor sota un brogit còsmic del que només sobresortien uns sons semblants a ais i uis.

Del continent nasqueren amb dolors uns nous espais virtuals de molts colors, anomenats blocs personals, la buidor dels quals era espantosa i atractiva alhora.

Sobre els camps dels blocs començaren a sorgir breus apunts i petites reflexions. Després arribaren imatges fugisseres que, com els estels del firmament, eren difícils de capturar.

Els escrits anaren evolucionant fins a convertir-se en contes, descripcions, resums, ressenyes històriques, haikús, tankas i poemes complexos que, nodrits per tota mena d’estratègies vinyolianes, reforçaren la seva estructura i guanyaren agilitat, funcionalitat i bellesa. Les imatges es multiplicaren i il·luminaren els textos. Algunes, corprenedores o impactants, s’emanciparen i prengueren protagonisme i moviment.

A l’Edèn virtual no hi creix l’arbre del coneixement del bé i del mal ans hi creixen alzines, magraners, pins, mimoses, lilàs, ginjolers, i pruneres que vigilen l’arribada de la lluna encara envermellides pels rajos de crepuscles rutilants mentre el vent hi escampa la flaire d’espígols, glicines i flors boscanes.