Uns nois estaven pescant una tarda des d'una roca i van decidir fer una dormida tot esperant la llum de la lluna.
La nit s'acosta.
En Mateu i el Sr. Piera no podien ser més diferents però coincidien en tres coses: vivien al mateix barri, havien nascut el mateix dia i treballaven a la mateixa fàbrica, l’un com a jardiner i l’altre fent inventaris. El divendres havien agafat el costum de tornar junts cap a casa, el Sr. Piera carretejant una feixuga cartera de pell i en Mateu balancejant una bossa amb la roba de feina bruta. S’acomiadaven davant de
El temple va anar guanyant torres i visitants i un divendres van fer el camí per darrera vegada, el Sr. Piera amb el cap cot i la cartera buida i en Mateu amb el cap als núvols i les mans a les butxaques.
El jardiner, abans de deixar la fàbrica, havia acaronat els troncs dels desmais, de les palmeres i de les acàcies un per un i havia donat una última lambregada a la gespa que feia goig de veure mentre que el Sr. Piera havia amollat la seva amargor al responsable de personal amb paraules que mai abans havia gosat pronunciar.
L’encaixada dels dos homes va ser forta i llarga. En Mateu va preguntar de sobte:
-Vol venir dilluns a veure els meus geranis?
El Sr. Piera, sorprès, va balbucejar:
Els occidentals han pres consciència de la necessitat de protegir les espècies vegetals i animals amenaçades mentre assisteixen impertèrrits a la desaparició de llengües a països on es considera que tot idioma que no sigui l’oficial causa problemes. Ben al contrari, es pot considerar que la desaparició d’una llengua és una verdadera desgràcia perquè priva a un grup humà determinat de la seva eina per comprendre el món.
Ara fa cent deu anys es va extingir el dàlmata veglioto que es parlava a l’illa de Krk. Uns filòlegs conscienciats es van apressar a conviure amb l’únic croata que el coneixia quan van saber que estava malalt de gravetat.
Resum de la tercera part
El filòleg holandès decidí fer el viatge en cotxe, cosa que li permeté travessar una bona part de Catalunya. Mentre gaudia del paisatge de camps conreats es va adonar de la pobresa dels pobles a causa de la dictadura. Quan s’acostava al seu destí va ser interceptat per uns patrullers que el van deixar inconscient.
Es va despertar a una masia envoltat de gent amiga que, en català, li demanaren reiteradament perdó pel segrest, necessari per conservar el secret del seu amagatall. La colònia de resistents lluitava per salvar la llengua amb l’ajut dels lingüistes estrangers que ell creia desapareguts els quals no solament oferien la seva erudició sinó que havien esdevingut pares de fills catalans. De la mà de l’Alícia, va conèixer els indrets de la masia on treballaven i produïen tot el necessari per viure i, enamorat de la tasca i de la noia, va decidir unir-se al grup.
Al cap d’un temps, l’Ernst i l’Alícia estan doblement esperançats, pel canvi polític que s’albira i pel proper naixement del seu fill.
