Escola de la Dona

Dins el vestíbul
t'acull un tro de reina,
ets benvinguda
a un món ple de saviesa.
Ous i farina,
les mans es fan més útils.
Roba i tisores,
els dits es fan més ràpids.
Pinzells i llapis,
els ulls es fan més hàbils.
Ritmes i notes,
l'oïda es fa més dòcil.
Mots i sintaxi,
la ment es fa més àgil.
Companyonia,
la vida es fa més fàcil.

El General Cabrera

Ramon Cabrera i Grinyo (Tortosa 1806 - Wentworth 1877). Cap militar carlí, el 1835 dirigí les forces carlines d'Aragó i del País Valencià i donà un gran impuls a la guerra. L'execució de la seva mare, a la Suda de Tortosa (1836), en acte de represàlia, contribuí a endurir encara més la guerra al Maestrat. El 1838 organitzà un petit estat amb capital a Morella però després del conveni de Bergara (1840) es retirà a França, fet que clogué la primera guerra Carlina o Guerra dels Set Anys. El 1848 entrà de nou al Principat i organitzà un exèrcit de deu mil homes per lluitar en la segona guerra Carlina o dels Matiners. Refugiat a França i més tard a Anglaterra s'anà acostant a conviccions liberals: condemnà la guerra civil i refusà d'encapçalar un tercer aixecament carlí. L'any 1875 reconegué com a rei legítim Alfons XII.

(Resum publicat al bloc de Camí de Sirga i rescatat per la Raimunda Pàmpols)

Ultramort

Passava les tardes mirant el rellotge perquè no em passés l’hora de l’inici del capvespre. Finalment sortia al pati i em preparava per assistir a l’esplendor de la capvesprada des del turonet allargassat d’Ultramort. Havia d’anar girant perquè l’espectacle que se m’oferia era circular. Davant la masia, els bancals verds i humits dels sembrats s’anaven tenyint de rosa; trossos enllà, la filera doble d’arbres que situava el riu Ter començava a enfosquir-se. Un quart de giravolta i veia com s’envermellia la serralada del Canigó, encara entelada per la calitja de l’estiu. Un altre pas escairat em permetia contemplar els amples prats esquitxats per la repetició de petites aglomeracions de cases amb el campanar ben dret al mig que es perdien fins a topar amb la dolça sina del Montgrí, negra sobre fons daurat. L’últim moviment del ritual era el més esperat perquè els ulls se m’endinsaven a la badia de Pals, on la mar grisa i lluent sostenia les illes Medes. Llavors aixecava el cap per observar amb avidesa tots els colors del cel. No recordo quanta estona em quedava fora, acompanyada pel xivarri dels ocells que cercaven el seu recer. Els grocs, els violetes, els coures i els porpres s’anaven obscurint fins que el sol acabava el seu periple, els ocells callaven de cop, i jo tornava a sentir l’esgarrifança -¿d’emoció, de fred?- i entrava a la casa abraçant-me.

L'horror

Van ser enganyats
i deportats.
Van patir sols
fam, fred i set,
terroritzats,
vilipendiats,
anihilats
per l'horror nazi.

Estratègia de "Fantasma" d'Àngel Burgas

Hola, sóc la Teresa Villanueva. Acabo d’entrar a treballar al Laboratori i m’han dit que porti l’informe mensual a aquest despatx. Benvinguda, Teresa, i moltes gràcies, li vaig contestar tot pensant que el meu pare es deia Villanueva de segon cognom. Un dia varem coincidir a l’entrada del metro de Sagrera i després varem agafar el costum d’esperar-nos per fer el trajecte fins a Diagonal plegades. El pont de Sant Josep el passaré al meu poble, em va comentar un dia. De quin poble ets?, li vaig demanar. És un poblet de la província de Castelló, ningú el coneix, va afegir. Com es diu, vaig seguir preguntant de sobte interessada. Està al costat del riu Mijares, va precisar. Però em pots dir el nom, vaig insistir. Es diu Cirat, va confirmar la Teresa. Però si el meu pare hi va nàixer i hi va viure fins que va venir a treballar a Barcelona al setze anys, vaig exclamar. Llavors el deus conèixer, va demanar sorpresa. No hi he estat mai, vaig confessar-li, el meu pare no hi volia tornar perquè deia que en tenia mals records i, des que va morir, el meu germà i jo tenim ganes d’anar-hi però no trobem mai el moment. Després de moltes altres preguntes varem deduir que no ens unia cap parentiu però la Setmana Santa següent varem conèixer finalment la terra del nostre pare guiats per la Teresa i la seva família.

El col·leccionista

Quan va rebre el seu primer diploma, l’Eliseu es va sentir molt orgullós, els seus pares li van fer emmarcar i el van penjar a la seva cambra d’infant. Llavors, embadalit, va decidir que l’objectiu de la seva vida seria aconseguir diplomes. Va fer els estudis tècnics per parts: primer el peritatge, després la llicenciatura, més endavant totes les especialitzacions possibles i finalment el doctorat, perquè d’aquesta manera els diplomes es multiplicaven. El temps de lleure el dedicava a assistir a tota mena de simposis, conferències, taules rodones, cursets, trobades i aplecs durant els quals frisava perquè arribés el moment de rebre’n el certificat de capacitació o d’assistència. Les mudances de casa sovintejaven, sempre a la recerca de més metres quadrats de paret. A la feina ningú va entendre que un professional tant ben preparat s’acollís voluntàriament a la primera reestructuració pactada. El dia del comiat va experimentar un garbuix de sentiments, el va decebre que la Direcció de l’empresa li oferís la consueta placa d’argent amb voravius rinxolats i no hagués tingut el detall de regalar-li un pergamí il·luminat a mà però, mentre abraçava tothom, se li escapava el riure només de pensar en els diplomes que podria acumular amb tantes hores lliures com tindria.