En Mateu i el Sr. Piera no podien ser més diferents però coincidien en tres coses: vivien al mateix barri, havien nascut el mateix dia i treballaven a la mateixa fàbrica, l’un com a jardiner i l’altre fent inventaris. El divendres havien agafat el costum de tornar junts cap a casa, el Sr. Piera carretejant una feixuga cartera de pell i en Mateu balancejant una bossa amb la roba de feina bruta. S’acomiadaven davant de
El temple va anar guanyant torres i visitants i un divendres van fer el camí per darrera vegada, el Sr. Piera amb el cap cot i la cartera buida i en Mateu amb el cap als núvols i les mans a les butxaques.
El jardiner, abans de deixar la fàbrica, havia acaronat els troncs dels desmais, de les palmeres i de les acàcies un per un i havia donat una última lambregada a la gespa que feia goig de veure mentre que el Sr. Piera havia amollat la seva amargor al responsable de personal amb paraules que mai abans havia gosat pronunciar.
L’encaixada dels dos homes va ser forta i llarga. En Mateu va preguntar de sobte:
-Vol venir dilluns a veure els meus geranis?
El Sr. Piera, sorprès, va balbucejar:
1 comentari:
Aquest conte ens mostra molt bé la necessitat de comunicar-se de l'ésser humà més enllà de les diferències de mentalitats, idees i estils de vida.
Buscar el caliu humà és una de les millors vies per trencar la soledat i la rutina.
Molt bé Carme.
Publica un comentari a l'entrada