Van pujar a l’autocar davant meu. Mentre buscava el meu seient, que era just a la mateixa filera, a l’altra banda del passadís, vaig pensar que devien tenir, si fa o no fa, l’edat de la meva mare. Ens esperava un viatge llarg i pesat, sense ni l’al·licient del paisatge que quasi no es distingia en aquell matí plujós. Em vaig posar a llegir la novel·la que duia a la bossa. De tant en tant m’arribaven retalls de conversa de les meves veïnes dels quals vaig deduir que no feia massa que es coneixien perquè s’estaven posant al corrent de les seves preferències en cinema, teatre, llibres, etc. Em va sorprendre que tinguessin gustos bastants semblants als meus. Tant de bo pogués compartir aficions amb la meva mare. Després em va semblar que parlaven de temes de família i em vaig concentrar en el meu llibre. Vaig parar de nou l’orella quan una d’elles va dir que li volia explicar una història que acostumava a mantenir en secret perquè... En aquell moment el xofer va engegar la radio i la música em va tapar les veus. Al cap d’una bona estona les vaig mirar de reüll i em vaig adonar que la seva expressió havia canviat i que probablement la confidència havia fet que les companyes esdevinguessin amigues.
dilluns, 30 de març del 2009
Secrets
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Carme ,Un relat molt ben explicat , saps manterir la curiositat del lector, sense esbrinar la història, ens mostres les teves reflexions.
Raimunda
Aquestes converses "pescades" de vegades són força interessants i es fa difícil concentrar-se en la lectura. Tot molt ben observat, com sempre.
Entenc molt bé que, sense volguer-ho, et sentissis atreta per la conversa de les dues dones, perquè a mi també m'ha passat més d'una vegada. Quan això passa, encara que tinguis davant un llibre que t'interessi molt, és gairebé impossible concentrar-se en allò que estàs llegint.
Publica un comentari a l'entrada