- ¿Com vols que no estigui als núvols? Amb el panorama que veig de la finestra estant, no t’estranyi que m’hi passi el dia, contemplant-los. Els cels blaus, rutilants dels dies clars prou que són bonics però hi trobo a faltar algun punt de referència... En canvi, quan hi ha núvols no m’avorreixo mai. Si em desperto a l’alba em captiva veure com els rajos de sol lluiten per fer-se pas a través de núvols prims, estirats, encara roses d’aurora. Mentre dino, uns dies contemplo el lent moviment de masses de cotó que competeixen amb el sol en brillantor i d’altres descobreixo uns vels transparents, tènues, que no arriben a tapar-lo. A les tardes de tempesta, haig de deixar de llegir per vigilar l’arribada de nuvolades de voravius blancs i cossos negres, panxuts, prenyats d’aigua. Quants crepuscles he vist embadalida, animats per núvols de color vermell, taronja, granat, malva o sèpia com una foto antiga. I a la nit, quantes hores he deixat de dormir guaitant els núvols que embolcallen la lluna o que s’esqueixen per la força del llamp... T’ho asseguro, el dia que aconsegueixi sortir d’aquesta cambra d’hospital, trobaré a faltar els meus núvols.
4 comentaris:
Carme, la descripció que fas dels núvols ,reflecteix tot un estat d'ànim,al final dius que és el paisatge del cel que veus des d'una finestra, de l'hospital i m'ha recordat les vegades que jo m'he trobat en aquesta situació, i aquesta visióha estat l'atenuant de les meves angoixes. És un escrit magnífic!
M. Carme, m'ha encantat el teu escrit i la il·lustració. Et felicito. Una abraçada.
Que bonica és aquesta pintura de Magritte i com lliga amb les sensacions que has descrit en el text.
Maribel
Publica un comentari a l'entrada